Elvira Carles Brescolí, directora de la Fundació Empresa i Clima, és llicenciada en Farmàcia per la Universitat de Barcelona; Màster en Enginyeria de l’Aigua per la Universitat Politècnica de Catalunya i Màster en Prevenció de Riscos Laborals per la mateixa universitat. Directora Propietària a l’Escola de Negocis ESADE de Barcelona.

La seva incorporació a la Fundació Empresa i Clima, institució auspiciada per la Cambra de Comerç i Navegació de Barcelona, ​​respon a la necessitat de cobrir la demanda latent de les empreses espanyoles davant les necessitats, dubtes i preguntes originades per la nova normativa ambiental i pel canvi climàtic.

La Fundació Empresa i Clima va ser nomenada Membre Observer de les Nacions Unides el mes de setembre de 2010.

L’activitat professional d’aquesta tortosina engloba diversos àmbits. Fins al seu nomenament com a primera executiva de la Fundació el febrer de 2008 va ser responsable de l’àrea de Medi Ambient de la Cambra de Comerç i Navegació de Barcelona, ​​càrrec que desenvolupava des de l’any 2000 i en la qual actuava com a consultora en temes de medi ambient i canvi climàtic.

Al llarg de la seva vida professional ha dirigit departaments de gestió, tractament i recuperació de residus industrials i urbans en diverses empreses. En una etapa anterior Elvira Carles va posar en marxa diferents laboratoris d’anàlisi i control d’aigües per al seu posterior tractament i distribució. Entre les empreses en què ha treballat destaquen: Browning-Ferris Industries; Gestió Tractament i Recuperació; Eco-logica i Societat General d’Aigües de Barcelona.

La directora de la Fundació Empresa i Clima també és membre assessor de la Comissió on Environment and Energy de ICC (International Chamber of Comerce), presidenta de l’Òrgan de Govern del Comitè de Certificació Mediambiental del grup alemany TÜV Rheinland, membre del Comitè de Responsabilitat Social Corporativa del Holding Fluidra, membre tècnic de la Comission de Medi Ambient del Col·legi d’Enginyers Superiors de Catalunya, membre del Grup d’Experts en Canvi Climàtic de Catalunya.

Catalunya i les emissions de CO2

Des de l’inici del canvi climàtic, Catalunya, mitjançant les seves administracions públiques, sempre ha estat una comunitat capdavantera en la proposta d’iniciatives de mitigació i actuació sobre aquesta problemàtica. L’any 2007 es va fer la primera Convenció Catalana del Canvi Climàtic que, amb un procés de participació ciutadana, va desenvolupar el primer Pla Marc de Mitigació del Canvi Climàtic a Catalunya 2008-2012, el qual va ser aprovat pel Govern de Catalunya l’octubre de 2008 i per això l’Oficina Catalana del Canvi Climàtic fa un seguiment de la consecució d’objectius. L’abril de 2012 es va aprovar el nou Pla d’Energia i Canvi Climàtic 2012-2020 que ha d’impulsar amb més força les actuacions públiques alineant-se amb els objectius del Pla Europeu 20-20-20. El nou Pla d’Energia i Canvi Climàtic té com a objectiu “reduir el consum d’energia en un 20,2%, augmentar fins al 20,1% el pes de les renovables en el consum d’energia primària i reduir un 25,3% les emissions de CO2”. Per últim, el novembre de 2012, en l’acord de govern 115/2012, es va aprovar l’Estratègia Catalana d’Adaptació al Canvi Climàtic, horitzó 2013-2020 (ESCACC).

Sens dubte, totes aquestes iniciatives fan que Catalunya esdevingui una comunitat autònoma activa i pionera en les polítiques públiques de mitigació i adaptació al Canvi Climàtic.

Fent un repàs a la situació recent, podem dir que les emissions totals espanyoles de gasos d’efecte hivernacle (GEH) de l’any 2010 van suposar un volum de 355.897.000 t/CO2, un 2,83% menys que l’any 2009, seguint la tendència a la baixa de les emissions a partir de l’any 2007 i coincidint amb l’inici de la crisi econòmica i financera.

Catalunya, amb les seves emissions totals de 50.159.000 t/CO2 l’any 2010, representa el 14,09% de les totals espanyoles amb una lleugera disminució respecte al 2009 del 0,70%.

Segons la distribució d’emissions de CO2 equivalent, a Catalunya l’any 2010 i en funció de la tipologia dels gasos emesos, tenim que el diòxid de carboni (CO2) és el més abundant i representa el 80,39% de les emissions, seguit del metà (CH4) amb el 11,48% i l’òxid nitrós (N2O) amb el 5,58%. Els altres gasos d’efecte hivernacle com els hidrofluorocarburs (HFC’s), els perfluorocarburs (PFC’s) i l’hexafluorur de sofre (SF6) tenen una distribució percentual del 2,35%, 0,07% i 0,13%, respectivament.

Prenent com a any base el 1990, Catalunya ha mantingut una tendència alcista d’emissions fins a l’any 2005 en què va assolir un augment acumulat del 46,39% sobre les emissions de l’any base. A partir de l’any 2006 s’ha produït un descens acumulat d’emissions fins a situar-se l’any 2010 en el 27,27% d’emissions acumulades, essent l’any 2009 el que ha tingut un mínim del 26,38% sobre l’any 1990.

Des de l’inici del canvi climàtic, Catalunya, mitjançant les seves administracions públiques, sempre ha estat una comunitat capdavantera en la proposta d’iniciatives
de mitigació

Això no obstant, si tenim en compte que Catalunya durant el 2010 va aportar al PIB espanyol el 18,64% i la seva població representa el 15,98% del total de l’Estat, podem dir que, en termes relatius, l’eficiència productiva respecte a les emissions generades és superior a les altres CCAA, només superada per la Comunitat Autònoma de Madrid amb unes circumstàncies molt específiques en el sector serveis, administració pública i ubicació d’empreses matrius multinacionals, totes elles amb una incidència important en la generació de PIB i molt poca en la incidència d’emissions.

Una manera de veure aquest equilibri productiu en termes relatius és poder establir una certa ràtio d’eficiència i analitzar-ne l’evolució en el temps. Una de les més utilitzades internacionalment són les emissions per càpita, és a dir, les emissions de CO2 d’un territori en base a persona i any. En el cas català, i seguint amb l’any de referència 2010, les emissions per càpita es van situar en 6,65 tones de CO2 l’any, per sota de les emissions per càpita espanyoles de 7,54 tones i per sota de l’Europa dels 27 amb 9,42 tones.

Les emissions per càpita a Catalunya s’han estabilitzat en referència a l’any anterior i han tingut una clara tendència a la baixa des de l’any 2006 en què la ràtio estava situada en les 8 tones/persona/any.

Una altra ràtio interessant per veure és el PIB generat per cada tona de CO2 emesa. En aquest sentit, Catalunya es situa, l’any 2010, en tercer lloc amb 3.946 €, molt per sobre de la mitjana espanyola que va ser de 2.984 €, i darrere de Madrid i Melilla, dos territoris molt específics amb característiques excepcionals. Així doncs, podem dir que, de totes les comunitats autònomes on el pes de la producció industrial és important, Catalunya és la comunitat autònoma que aconsegueix major eficiència productiva quant a generació de PIB, una ràtio que ha mantingut una tendència alcista ininterrompuda des de l’any 2006.

Finalment, les emissions de CO2 d’un territori es poden mesurar en termes de pressió sobre l’espai físic que ocupa; així la ràtio de tones de CO2 emeses per quilòmetre quadrat dóna una idea de com és d’intensa la indústria productiva en un territori. En funció d’aquesta ràtio, Catalunya es situaria en 1.563 tones de CO2 per km2, per sobre de la mitjana espanyola, que és de 763 tones.

Quan parlem d’emissions totals hem de distingir dues tipologies de fonts d’emissions, les que corresponen a les efectuades per les empreses que estan subjectes a la Directiva Europea 2003/87/CE del Parlament Europeu i del Consell, de 13 d’octubre de 2003, per la qual s’estableix un règim per al comerç de drets d’emissió de gasos amb efecte d’hivernacle a la Comunitat, les quals tenen una regulació específica i uns objectius per assolir molt concrets. D’altra banda, trobem les emissions considerades difuses, emissions efectuades per les empreses i sectors que no estan subjectes a una regulació específica. Els residus, el sector residencial i el transport són exemples dels anomenats sectors d’emissions difuses. A Catalunya les emissions corresponents a la Directiva europea esmentada van representar l’any 2010 el 32,09% del total, i el 67,91% restant correspon a emissions consignades als sectors difusos.

Si aprofundim una mica en les indústries i sectors regulats per la Directiva europea, com són la generació elèctrica en base a combustibles fòssils, la siderúrgia, el refinament del petroli, la producció de ciment, vidre, totxanes, rajoles, calç, la producció de paper i, en definitiva, aquells sectors on el consum energètic és elevat, trobem que a Catalunya hi ha 188 instal·lacions afectades, de les quals 167 han verificat les seves emissions l’any 2011, últim any de dades publicades fins a aquesta data.

Cal recordar que les empreses subjectes a la Directiva europea, en el període 2008-2012 establert en el Protocol de Kyoto, han obtingut anualment de l’Estat espanyol i de forma gratuïta un volum concret de drets d’emissió, establerts en el Pla Nacional d’Assignacions.

En el cas de Catalunya les 167 instal·lacions verificades l’any 2011 van emetre un total de 15.665.414 t/CO2, la qual cosa representava l’11,81% de les emissions espanyoles i una disminució sobre les verificacions de l’any precedent 2010, del 2,68%. De totes les instal·lacions verificades, 133 van comptabilitzar emissions per sota de les seves assignacions gratuïtes, és a dir, van obtenir superàvit de drets d’emissió per un total de 5.407.215 t/CO2 i que s’haguessin pogut bescanviar en el mercat per un valor mitjà de més de 69 milions d’euros. En sentit contrari, les 34 instal·lacions restants van emetre per sobre dels drets d’emissió atorgats i van crear un dèficit sobre les assignacions i una necessitat de compra de drets per valor de més de 10 milions d’euros. El còmput total a Catalunya de drets d’emissió estalviats respecte als atorgats per l’any 2011 ha estat del 22,74%.

Dins el marc de la Directiva Europea de Comerç d’Emissions, les indústries o processos més representatius a Catalunya corresponen, en primer lloc, a la cogeneració elèctrica, és a dir, l’aprofitament de la calor residual dels processos industrials per generar electricitat. Les 77 instal·lacions d’aquest tipus a Catalunya, quasi la meitat de les registrades, generen, en el seu conjunt, unes emissions situades al voltant dels 4 milions de tones de CO2 i és sens dubte el sector més emissor en l’últim any de referència. La segona indústria més significativa pel que fa al nombre d’instal·lacions correspon a les teules i totxanes amb 29 instal·lacions que representen el 17,37% del total.

Més enllà de la indústria de la cogeneració, per buscar els sectors amb més impacte pel que fa a les emissions catalanes, hem d’anar al sector de la generació elèctrica amb cicle combinat, seguit de la producció de ciment i el refinament del petroli en tercer lloc. Tots tres sectors, en el seu conjunt, emeten més del 60% del CO2 equivalent català. Si afegim la cogeneració en el còmput de les emissions comprovem que aquests quatre sectors són els responsables del 88% de les emissions catalanes subjectes a la Directiva Europea esmentada.

Això no obstant, també hem de dir que la indústria del ciment a Catalunya és la que acumula un major estalvi de drets d’emissió entre els anys 2008 i 2011 amb 8,9 milions, és a dir, un 35,88% per sota de les seves assignacions. La crisi del sector immobiliari i la reducció d’obra pública d’infraestructures a l’Estat espanyol són sens dubte causes explicatives d’importància significativa en l’estalvi de drets d’emissió. En sentit contrari trobem la generació elèctrica de cicle combinat que, amb la posada en funcionament de noves plantes de generació a Catalunya, porta un acumulat de dèficit de drets d’emissió en el mateix període de més de 5 milions, un 51,04% per sobre de les assignacions.

Un fet que cal destacar és la participació de les instal·lacions catalanes en projectes derivats dels Mecanismes de Desenvolupament Net (MDL) de Nacions Unides i generadors de crèdits que es poden aportar juntament amb els drets d’emissió. A Catalunya, l’any 2011 es van entregar per a la seva comptabilització estatal 2.572.407 t/CO2 provinents de crèdits obtinguts en aquest tipus de projectes i que va representar un 16,39% sobre el total de drets comptabilitzats a Catalunya.

Emissions de CO2 per sectors i màxims assignats. 2012
Emissions de CO2 per sectors i màxims assignats. 2012

Com hem citat abans, totes aquestes emissions comptabilitzades i subjectes al control de la Directiva Europea representen poc més del 32%. L’altre 68%, és a dir, 34 i escaig milions de tones de CO2 l’hem de buscar en les emissions difuses generades a Catalunya. Hem de dir que aquestes emissions difuses representen el 14,50% de les emissions difuses totals espanyoles i és Catalunya la Comunitat Autònoma amb més percentatge de contribució al conjunt.

La part més important d’emissions difuses a Catalunya és conseqüència de la mobilitat i el transport, tant urbà com per carretera, amb un 39,61% de les emissions, prop de 13,5 milions de tones de CO2 comptabilitzades l’any 2010. Aquest és el sector més complex per poder aplicar polítiques públiques actives de reducció d’emissions, ja que la situació i la distribució territorial dels fluxos econòmics i moviment de persones i mercaderies no afavoreixen gens l’estructuració eficaç de mesures pal·liatives públiques.

El sector industrial català no subjecte a la Directiva Europea se situa en segon lloc i emet el 21,40% amb poc més de 7 milions de tones. Aquí s’agrupa tot el teixit industrial de la petita i mitjana empresa amb un consum moderat d’energia. Aquest és un sector on la problemàtica d’actuació de les polítiques de reducció d’emissions no està tant en el control que es pugui fer, sinó en l’afectació de costos operatius i d’inversió que a curt termini pot esdevenir una pèrdua de competitivitat. Programes públics com els “Acords Voluntaris” de la Generalitat de Catalunya són una bona forma d’inserir en el teixit empresarial sense afectacions greus a l’operativitat empresarial.

El sector agrícola català, amb 4 milions de tones de CO2, representa el 12,37% de les emissions difuses a Catalunya. Hem de tenir en compte que una part important d’aquestes emissions la determinen la fermentació i la descomposició dels processos digestius dels animals, on majoritàriament es produeix metà (CH4), el qual s’ha convertit amb CO2 equivalent a efectes de comptabilització.

Respecte al tractament i l’eliminació de residus a Catalunya, l’any 2010 es van emetre una mica més de 3 milions de tones de CO2 equivalent corresponent al 9,46% de les emissions difuses catalanes. Com en el cas anterior, la major part d’aquestes emissions corresponen al metà produït en la descomposició. Una altra dada referent als residus són els càlculs fets per la Fundació Empresa i Clima en referència al factor d’emissió ponderat a partir d’una composició mitjana de residus municipals generats per una mostra de municipis catalans, on vam poder comprovar que per cada tona de residus municipals es generen al voltant de 350 kg de CO2.

Per últim trobem la resta d’emissions de prop de 6 milions de tones i un 17,17% de representació on estan encabides les produïdes en el sector anomenat residencial, és a dir, les emissions produïdes com a conseqüència de la utilització de fons d’energia directes a les cases, oficines, locals, etc. Aquí també hi tenen cabuda altres emissions residuals de difícil categorització.

Malgrat la crisi i la baixada d’emissions, encara estem per sobre dels compromisos adquirits dintre la Unió Europea en relació amb el Protocol de Kyoto

Totes aquestes dades ens indiquen que Catalunya, per si mateixa, com a territori dintre de la Unió Europea i malgrat la crisi econòmica i financera, i els esforços de l’administració pública per tenir una actuació més eficient, no està assolint els objectius de reducció d’emissions compromesos i marcats pel Protocol de Kyoto. A més, es posiciona tres punts per sobre de l’acumulat espanyol, i és una de les comunitats autònomes que pressiona a l’alça les emissions conjuntes de l’Estat. Dit això, també és cert que en funció dels objectius autoimposats de reducció d’emissions difuses en el Pla Marc de Mitigació del Canvi Climàtic a Catalunya 2008-2012 de reducció de 5,33 milions de tones a Catalunya, s’està complint amb escreix. Hem de dir, però, que aquest objectiu, que era prou ambiciós en el seu moment, en l’actual conjuntura es converteix en un objectiu fàcilment assumible i de poc calat.

Com a conclusió podem dir que l’actual crisi econòmica i financera que afecta d’una manera profunda l’Estat espanyol i Catalunya té una incidència clara i explicativa de la reducció continuada de les emissions des de l’any 2006 fins a la data actual. La baixada de producció, el tancament d’empreses i la menor demanda elèctrica, sobretot de la part industrial, són factors determinants d’una menor emissió de GEH a l’atmosfera i contribueix a apropar l’Estat als objectius i compromisos adquirits dintre de la Unió Europea en matèria d’emissions de gasos i Canvi Climàtic. Això no obstant, convé dir també que l’augment del parc de generació elèctrica en base a fonts renovables és un factor positiu que també ajuda a la baixada de les emissions.

Val a dir que, malgrat la crisi i la baixada d’emissions, encara estem per sobre dels compromisos adquirits dintre la Unió Europea en relació amb el Protocol de Kyoto, on l’Estat espanyol, i per tant també Catalunya, es situa amb una desviació del 23% per sobre dels objectius marcats. La previsió inicial de l’Estat era molt més pessimista i a l’inici del període del Protocol de Kyoto, i abans de la crisi, acceptava una desviació del 37%, i assumia el cost econòmic que suposa la necessitat de compra de drets d’emissió en els mercats internacionals. El fet actual d’una necessitat de compra de drets menor i una pressió a la baixa en el preu de la tona de CO2 fa que el pressupost previst de despesa tingui una reducció considerable, un factor important en la conjuntura actual.