Cecilia Montero Mórtola és doctora en Antropologia Social i extutora de la UNED. Els seus treballs comencen amb l’educació i investigació intercultural bilingüe a les àrees andines i amazòniques per a la formació docent indígena local. Després, a Barcelona, estudia quins són els trets de la relació de la migració amb l’alimentació que en finalitzar la porta a l’estudi del reciclatge de material residual orgànic i inorgànic com bosses i ampolles de plàstic, al costat de la seva producció, recuperació i recreació d’objectes.

Actualment investiga a Londres, UK, i en vinculació amb la “Deuxième vie des objets ” a París, sobre el món dels residus, la seva circulació, transformació, significats i lèxic juntament amb el teixit dels llaços socials que recorren. Observa el camp artístic sota una lent antropològica per al reciclatge i amplia el seu treball de camp a l’escenari de la cibersocietat tant a Europa, Amèrica Llatina i Àfrica.

Aproximació antropològica al reciclatge i els llaços socials

Després d’un intens treball en antropologia de l’alimentació en què s’estudiava la relació de la migració amb els aliments en les societats d’arribada, es van perfilar altres elements dignes d’estudi que, en un principi, fent voltes sense veure’ls, quedaven ocults al cubell de les escombraries de la investigació. Es tractava dels variats embolcalls i envasos, d’ineludible presència, als quals aquestes persones els donaven una nova utilitat. Per exemple, una capsa de pastissets per guardar collarets, una ampolla de vidre que servia de base per a un llum, una llauna de fesols per als llapis, etc. Els embolcalls es barrejaven així amb els aliments que s’estudiaven. Estaven o estan separats els uns dels altres?

En general, en les ciències socials hi queden gairebé ocults. Un fet paradoxal, ja que el que escolta i veu l’antropologia no són les superfícies, sinó els fons que sostenen la confusa realitat. Els residus, en l’espai privat i públic, hi són sempre i actuen, encara que se’ls vulgui ignorar, des de qualsevol angle de les ciències socials. La desproporció d’escombraries mostra nous objectes d’estudi científic encara pendents per a aquestes disciplines.

Gargot de bicicleta. Joc per als més menuts creat per Guixot de 8 a partir de bicicletes velles i altres materials de les deixalleries
Gargot de bicicleta. Joc per als més menuts creat per Guixot de 8 a partir de bicicletes velles i altres materials de les deixalleries

Al començament vaig identificar les contradiccions que s’amaguen sota la inculpació de diferents sectors de la població. Se’ls atribueix desconèixer un comportament cívic perquè no es plantegen accions factibles, tant de polítiques públiques com domèstiques, per a la seva eradicació real. Es dibuixa una tapa de cubell d’escombraries historicosocial encara molt arrelada: la inculpació, la qual no permet la investigació del contingut del cubell. Potser per la mala olor o, per contra, perquè podríem descobrir que les escombraries no són el que pensàvem i que, a sota, s’hi poden amagar centenars de qüestions per investigar amb rigor.

Les primeres contradiccions parteixen de les institucions que influeixen d’una manera desigual en la vida domèstica, industrial i rural, i provoquen així respostes diferents. No obstant aquestes contradiccions, es percep un to sensibilitzat en els ciutadans amb canvis palpables. Així i tot, hi ha ciutadans que es troben completament absents per aquestes mateixes contradiccions institucionals, entre les quals hi ha la sobrecàrrega de tasques al ciutadà.

La recuperació i l’ús de material descartat per imperfecció o deteriorament ha arribat a estendre’s per amplis i diversos grups poblacionals, sectors empresarials, oenagés, ajuntaments, etc. La tasca d’investigació sobre els subjectes socials vinculats al reciclatge es multiplica exponencialment. Apareixen, en conseqüència, múltiples temes susceptibles d’estudi encara per abordar. Aprofundir en el tema de la separació i eliminació de residus, des de la perspectiva de gènere, podria facilitar un quadre de les relacions domèstiques, encara silenciades i reproduïdes fins a la sacietat durant segles, així com també cal investigar el procés de la dignificació dels treballadors dels residus. Per aquesta raó, i d’altres pròpies de la mirada antropològica, aquest article busca també convidar que les ciències socials ampliïn l’atenció dins el seu estudi.

Abans, després, allà i aquí. On són els residus?

Alguns països exporten les escombraries, alguns usen altres països com a abocadors sense autorització, mentre uns altres les importen i d’altres, amb els abocaments residuals, causen el naixement de nous territoris. Si ens fixem en les escombraries en imatges televisives, Internet, diaris, textos escolars, prospectes, etc., això ens proporcionarà un ampli discurs sobre les pràctiques socials.

Per a la lectura del quadre suggereixo creuar les variables de les relacions nord-sud, de gènere, les apreciacions d’ordre més simbòlic com les religioses i les socioculturals i prendre aquest quadre com a punt de partida, no d’arribada.

Avui podem afirmar fàcilment que els residus han deixat de ser-ho per passar a ser un recurs múltiple i ara s’arriba a qüestionar-ne la propietat.

abans-despres

Aproximació antropològica: llaços socials i reciclatge

La marca històrica que deixen els objectes abans i després de la primera Revolució Industrial exposa continuïtats i discontinuïtats del passat remot en què gairebé tot era conservable i reutilitzable. La relació amb l’objecte era artesanal, no massiva i industrial. A partir del canvi tecnològic, reciclar implica l’ús d’un temps que permet obtenir més objectes. Per això se’l desqualifica socialment o es categoritza com a art o artesania en el marc d’aquest paradigma productiu.

Aquests grups socials que actuen d’una manera diferent al voltant de les deixalles van en augment, tant per l’increment de residus com per l’objectivació de les problemàtiques que susciten. No obstant això, aquesta perspectiva podria reduir la nostra anàlisi sense veure que es multipliquen també perquè hi ha continuïtats, es paralitzen o flueixen amb les deixalles, ni més ni menys que la transmissió de sabers per la mateixa sociabilitat que la cosa llençada desperta.

Si ens aturem a pensar, l’acció de reciclar també vol dir sortir d’un mateix, amb les classificacions adquirides o pròpies. Vol dir repensar, reutilitzar i investigar, tant abans com després de consumir. Les metàfores del reciclatge són abundants i complexes. Un infinit conjunt de restes cobra vida, una altra vida que algú al darrere li està proporcionant en reciclar-lo i que, a més, el comparteix. Com la paraula indica, tornar-lo al cicle.

La llista es mostra tan extensa com nombrosament diversa en la seva composició social. Hi pertanyen grups que participen entorn de les múltiples activitats al voltant de les escombraries: nens i nenes, gent de la tercera edat, persones de diferent orientació sexual, professionals diversos, persones amb discapacitats, malalts i sans, recol·lectors, empresaris i grups autogestionats, artistes i científics, captaires, rics i pobres…, tots comparteixen la producció i transformació dels residus d’una manera o altra.

Els residus els uneixen com el terra que trepitgen o el transport que fan servir per migrar. D’una manera més intensa que una altra, propera o llunyana, més o menys conscient, activa o receptiva, tots es veuen en contacte, vinculats i relacionats amb les restes de les coses. Les vies i els seus efectes són el que ens resta per estudiar.

En aquest procés de devolució a la vida de les coses arraconades citarem aquí Lévi-Strauss, que dedica gran part de la seva anàlisi al procés que transforma la natura en cultura, un procés pel qual els humans ens anem convertint com a tals per aquesta acció. La cuina, la domesticació d’espècies, parlar… Cal tenir en compte aquest antropòleg per tractar un cop més el concepte de bricolaire, el qual agafa una força especial en el reciclatge i la reutilització d’objectes. I com, al mateix temps, s’oposa al concepte de do it yourself, un concepte que és llançat per la societat de consum després dels anys cinquanta.

El pensament i l’acció bricolaire apel·len a una humanitat i a una actitud que porten implícit el calaix de sastre ple de restes o coses que allò que tenen en comú és el fet d’estar juntes en un lloc perquè algú les hi va posar o bé les hi ha trobat. En canvi, el concepte de do it yourself prové d’una hegemonia en la qual els perímetres del calaix de sastre, com els seus continguts, es diferencien amb el del bricolaire pel fet que l’un és heterogeni i l’altre homogeni. Entre totes dues formes s’estenen diferents maneres de pensament i d’acció per a la transformació dels objectes que hi figuren. Totes dues pràctiques, fàcilment, podem trobar-les en l’espai domèstic, els mercats i les fires d’artesans urbans i neorurals, classes escolars d’art, ciències naturals, museus, botigues, associacions de veïns, migrants, etcètera.

Els residus, en l’espai privat i públic, hi són sempre i actuen, encara
que se’ls vulgui ignorar, des de qualsevol angle de les ciències socials

Es distingeix que en tots hi llueix sempre el virtuosisme com el component de la fascinació del canvi, del pas d’un estat a un altre de la matèria convertida en alguna cosa que surt del destí del descart. Aquesta acció recicladora, ja sigui artística, pedagògica, domèstica, de recuperació i reutilització com de reducció en el consum industrial, compta amb persones que s’agrupen i posseeixen discursos diferents al voltant d’aquest fenomen tan antic com l’home mateix¹.

Aquest és el punt que voldria aprofundir per com agrupa les persones. Des de les perspectives maussianes de l’intercanvi, en què els objectes recorren diversos moviments d’anada i tornada, i que ens vinculen i teixeixen llaços socials al mateix temps que consoliden pràctiques socials que els alimenten.

Podria semblar com si les coses, en ser tocades per les persones, usades o desades, modificades, incorporessin un punt del sagrat, o profà, d’esperit, o d’estil, de tint de high class o de low class, de pur o impur, d’higiènic o brut, etc., perquè entri en circulació. Aquestes dimensions simbòliques, que cal estudiar en cada cas, arriben a ocultar o modificar una certa substancialitat, a saber quina deu ser la real o les reals d’aquestes coses, perquè ajuntin o separin els subjectes d’una societat.

En aquest sentit la visió i percepció dels actors socials canvien mentrestant sobre si mateixos. Hi ha aquells que se senten vistos com a hippies, d’altres com diògenes, d’altres militants com lluitadors incansables contra una natura violada. Així és com les associacions busquen una forma sistemàtica sense perdre l’oportunitat d’ajuntar coses i transformar-les. Podria fer l’efecte, a més, que qui més n’ajunta més s’hi compromet i qui més en transforma ocupés un millor lloc en el grup. Un punt del poder i el reciclatge que caldrà indagar.

Tot aquest vast conjunt de pràctiques forma part de la cultura material de la societat i de les concepcions patrimonials que a occident tenim de les coses i els seus usos. Avui, Occident, amb la globalització econòmica més el marcatge i l’empenta del desplaçament humಠde les anomenades perifèries econòmiques, juntament amb els embats que les crisis infligeixen, se sumen a l’emergència de nous eixos productius. Veiem bombolles de coses, cases i aliments, que causen encara més crisi i escombraries. Aquests fenòmens socials fan que augmenti la consciència sobre la transcendència de les escombraries i la seva transformació. D’altra banda, la indiscutible presència d’Internet multiplica el coneixement dels fets socials totals i incideix en la transmissió dels coneixements. Tant de bo estiguem vivint l’albada d’una Antropologia del Reciclatge encara que, de moment, amb anàlisis dispersos i incipients.


¹ Fent ús del sentit de l’humor, en certa ocasió se’m va acudir anomenar-lo Homo Reciclaris.
² Refugiats climàtics: concepte a debat per categoritzar les poblacions que a causa de sequeres o inundacions es traslladen massivament.