Pere Torres Grau (Rubí, 1962), secretari d’Empresa i Competitivitat de la Generalitat de Catalunya des de gener del 2013.

Llicenciat en Ciències per la Universitat Autònoma de Barcelona i ambientòleg, ha exercit diversos càrrecs de responsabilitat a l’administració pública catalana: secretari del Consell Interuniversitari de Catalunya (1991-1993), director general de Planificació Ambiental (1995-2000) i secretari de Planificació Territorial (2000-2003). Dins d’aquest període, també va ser vicepresident de l’Incasol, vicepresident del Centre per a l’Empresa i el Medi Ambient, vicepresident de l’Institut de Desenvolupament de les Comarques de l’Ebre i vicepresident de l’Institut Cartogràfic de Catalunya, entre altres responsabilitats.

Director adjunt de l’Institut Internacional de Governabilitat (2004-2005), a partir del 2006 va vincular-se a l’Institut Cerdà, primer com a director tècnic i, posteriorment, com a conseller tècnic, on va desenvolupar projectes vinculats a la dinamització econòmica del territori, a la innovació i a la sostenibilitat.

Ha estat, també, assessor del conseller d’Interior (2011-2012).

Els residus, de menyspreats a preats

Una característica poc atesa de la societat industrial és la seva extraordinària capacitat per generar residus. Si considerem la Unió Europea anterior a l’ampliació cap a l’est (l’anomenada UE-15), una de les regions planetàries amb més consciència ambiental, l’increment de residus urbans per càpita va augmentar en un 54% entre el 1980 i el 2005 (European Commission DG ENV News Alert Issue, 203, juliol del 2010).

Aquestes són dades recents, però el fenomen no ho és. Tot i que s’ha accelerat durant la segona meitat del segle XX, té clars antecedents des de la Revolució Industrial. Un investigador suís, Peter Baccini, va publicar el 1996 un estudi comparatiu de la regió central del seu país: un habitant rural del 1800 generava 100 kg de residus sòlids l’any, mentre que un habitant urbà del 1990 en feia 20 vegades més.

El nostre creixement econòmic s’ha produït en paral·lel amb l’augment dels residus. Hi conflueixen causes ben diverses, però se’n poden destacar tres:

  • La multiplicació dels béns de consum, que es renoven constantment. La quantitat de possessions materials i la seva diversitat seria, probablement, la diferència més visible si poséssim junts una família preindustrial amb una d’actual. Proporcionar-los comporta la transformació creixent de primeres matèries, procés que va deixant residus en totes les seves etapes: l’extracció, la fabricació, la distribució, la utilització… Afegim-hi que molts d’aquests productes tenen una durada limitada perquè se’ns ofereixen noves versions abans que s’esgoti la vida útil de les anteriors i entendrem per què l’increment del nivell de renda ha comportat usualment un increment de la quantitat de residus generada.
  • La gratuïtat dels residus. Un al·licient indirecte a crear aquestes muntanyes de brossa ha estat que, durant molt temps –i encara avui a molts llocs–, els residus eren abocats i abandonats de qualsevol manera, sense gastar-hi els diners necessaris per confinar-los adequadament i per evitar el seu impacte sobre el medi ambient, sobre la salut i sobre el paisatge. De fet, un argument per a la deslocalització empresarial dels últims decennis ha estat el baix cost de la gestió dels residus en certs països en què hi havia una normativa o una inspecció molt laxa al respecte. Si fer residus no té preu, per què ens hauríem de preocupar per evitar-los?
  • La convicció social que aprofitar fa pobre. No hem d’ignorar, finalment, un element més lligat amb la nostra idiosincràsia personal, la necessitat d’ostentació. Volem exhibir-nos davant els altres amb un cert estatus i aquest no s’assoleix si els nostres complements artificials (roba, aparells electrònics, cotxe, etc.) són vells –passats de moda– o reparats per allargar-los la vida. Recordem que, durant una època, va fer furor la gamma de productes d’usar i llençar, presentats com l’últim crit de la modernitat.

Tecnologia, economia i sociologia s’han combinat, doncs, per fer que els residus augmentin sense aparent aturador. A més, el problema no és exclusiu dels països desenvolupats. Els residus han esdevingut un problema arreu del món.

llaunes

Fixem-nos, per exemple, en l’economia emergent per antonomàsia: la xinesa. Segons un informe del Banc Mundial del maig del 2005 (“Waste management in China: issues and recommendations”), les àrees urbanes passaran dels 190 milions de tones anuals de residus urbans el 2004 a 480 milions de tones el 2030. Es multiplicarà per 2,5 en 25 anys. Els problemes per gestionar de manera adequada no tan sols l’enorme quantitat de residus existents sinó, sobretot, el seu ritme de creixement són colossals.

A més, no tots els residus són autòctons. Tal com mostrava un reportatge publicat per la revista Time (8 de gener del 2009), la ciutat xinesa de Guiyu és la destinatària de molts residus electrònics d’arreu del món per tal de reciclar-ne els materials més valuosos. Tanmateix, les condicions en què es fan aquestes operacions no garanteixen la salut de treballadors i veïns.

A mesura que ens allunyem dels països desenvolupats i dels emergents, la situació empitjora ràpidament. Per això, sembla arribada l’hora de fer el tomb, de canviar l’enfocament del problema, de donar-li definitivament un curs nou.

Tecnologia, economia i sociologia s’han combinat, doncs, per fer que els residus augmentin sense aparent aturador

El curs pot ser nou, però les idees fa temps que circulen. El canvi que s’ha de produir no és, doncs, conceptual sinó factual: toca passar de la teoria a la pràctica. De totes maneres, recordem breument la teoria. L’objectiu és desenvolupar una economia eficient en l’ús dels recursos. En el World Resources Forum que va tenir lloc del 19 al 21 de setembre del 2011 a Davos (Suïssa), s’apuntaven algunes idees bàsiques al respecte:

  • La major productivitat en l’ús dels recursos –motor clau del futur desenvolupament econòmic– passa perquè els impostos gravin justament l’ús de recursos i la generació de residus o contaminants en comptes de fer-ho al treball.
  • La informació sobre els impactes ambientals de qualsevol producte ha d’esdevenir una eina en la decisió de compra dels consumidors.
  • Millores de l’eficiència en l’ús dels recursos per un factor com a mínim de 2 i, en alguns casos, fins i tot de 50 són possibles si hi ha l’estímul necessari perquè la tecnologia avanci per aquesta via.

En definitiva, es tracta de penalitzar el malbaratament i d’incentivar l’aprofitament mitjançant mesures fiscals, de transparència i d’innovació. Aquest joc de la pastanaga i el garrot ha de tenir efecte en almenys dos processos: el disseny i un gir de l’economia.

llaunes-despres

El disseny és clau. No hi ha producte més eficient en l’ús dels recursos que aquell que es concep des de bon començament amb aquest propòsit. L’alternativa és l’anomenat ecodisseny. Ho és aquell disseny que incorpora una sèrie de premisses en la seva tasca: que minimitzi la necessitat de recursos materials, d’aigua i d’energia; que afavoreixi l’ús d’energies renovables per davant de les exhauribles; que faciliti la separació ulterior dels components per a la seva recollida selectiva; que exclogui l’ús de substàncies tòxiques; que faci possible i fàcil la reparació i la substitució de peces…

El canvi que s’ha de produir no és conceptual sinó factual: toca passar de la teoria a la pràctica

Hi insisteixo: l’ecodisseny és clau. Tanmateix, els seus efectes són necessàriament diferits en el temps. La revisió del disseny de tots els productes existents no es fa d’un dia per l’altre. Per això, l’altre element agafa rellevància. Necessitem que l’economia esdevingui més circular. Això significa que la visió convencional de primera matèria-producte-residu sigui substituïda per la més sostenible de primera matèria-producte-recurs, entenent el recurs com una nova primera matèria –el que s’anomena tècnicament primera matèria secundària.

Aquesta economia més circular s’inspira en aquell antic eslògan de les tres erres –reduir, reutilitzar, reciclar–, que passa, però, d’una visió voluntarista de defensa del medi ambient a una concepció de model econòmic destinat a fer beneficis (també ambientals, és clar). En definitiva, es tracta que hi hagi:

  • una gran capacitat de gestió dels residus per tal d’extreure’n els diferents materials amb qualitat i en condicions competitives respecte als materials verges;
  • una gran varietat de mecanismes d’aprofitament d’aquests materials, ja sigui en la indústria convencional, ja sigui en la generació de productes originals.

En part, la famosa economia verda es basa en aquesta nova activitat econòmica. De fet, la transformació ja està en marxa i, ara, alguns països que van optar per una gestió responsable dels residus fa anys parteixen en condicions d’avantatge, perquè la seva aposta va servir per a crear un teixit productiu en aquest àmbit que té la capacitat d’assumir el lideratge i internacionalitzar-se.

Posem el cas de Catalunya. L’any 1993 el seu Parlament va aprovar una llei que introduïa un nou model –conceptual i pràctic– de gestió dels residus, en consonància amb les idees de la Unió Europea i dels països més avançats en aquesta matèria. La seva aplicació va permetre tancar centenars d’abocadors incontrolats, professionalitzar i dignificar les empreses del sector, impulsar la recollida selectiva, innovar tecnològicament i, finalment, instituir un petit però notori sistema d’empreses que cobreixen totes les facetes de la gestió de residus.

En aquests moments, Catalunya disposa d’empreses de recollida i de tractament de residus, empreses de valorització, empreses de consultoria i d’enginyeria, empreses de fabricació d’equips i de construcció d’instal·lacions, empreses d’anàlisi i de certificació… i la seva àrea comercial ha passat de local –Catalunya mateix– a tenir una presència destacada al mercat espanyol i a introduir-se en negocis internacionals.

Alguns països que van optar per una gestió responsable dels residus fa anys parteixen en condicions d’avantatge

Algunes d’aquestes empreses tenen la dimensió suficient per fer inversions i optar a concessions a altres països i, de fet, hi ha experiències molt satisfactòries en aquest sentit. Moltes altres, però, tenen una dimensió més petita i necessiten associar-se per assolir la massa crítica per a la seva internacionalització efectiva. Operacions de partenariat publicoprivat poden ser útils per superar aquest handicap.

En qualsevol cas, el seu potencial actual i futur és innegable i constitueixen una mostra del rendiment que acaba tenint fer apostes decidides i pioneres per l’economia verda. Així, un sector marginal, poc apreciat perquè tractava els residus –allò que ningú no volia–, s’ha convertit en un sector central perquè té el know-how per fer front a l’escassetat d’uns recursos de preu creixent. És un camí tantes vegades recorregut en l’àmbit ambiental –de la marginació i l’escepticisme a la centralitat i l’interès– que hauríem d’aprendre a saltar-nos la primera etapa i anar directament a la segona.