Rafel Audivert Arau, llicenciat en dret per la Universitat Autònoma de Barcelona i diplomat en dret immobiliari i urbanístic per la Universitat Pompeu Fabra, està especialitzat en dret administratiu en cadascuna de les seves diferents branques d’especialitat, amb dilatada experiència en l’assessorament a empreses i particulars en matèries relacionades amb el Dret Ambiental, Dret Sanitari i dels Aliments, Dret Local, Urbanisme, Sectors Regulats (amb especial incidència en l’energia), o Dret de la Contractació Pública.

Compta amb una extens currículum com a professor de diversos centres universitaris: UAB, ESADE, UPF o IQS, entre d’altres.

És el vicepresident de la Secció de Medi Ambient del Col·legi d’Advocats de Barcelona i membre del consell de redacció de la Revista Catalana de Dret Ambiental i de la Comissió de Medi Ambient de l’entitat Foment del Treball.

Entre els articles publicats trobem “Característiques bàsiques de la Llei de Protecció i Ús Sostenible del Litoral i de modificació de la Llei de Costes”, La Revista del Col·legi d’Ambientòlegs de Catalunya núm. 12, 29-07-2013; “Les renovables, oportunitat en temps de crisi”, Lawyerpress, 11-04-2013 i “La Llei d’Economia Sostenible. Cal una nova i ordenada planificació energètica”, Diario Juridico.com, 14-06-2011.

Fi de la vida del residu: cap a la societat de la prevenció i la valorització del subproducte, no del “residu”

L’explosió demogràfica que ha tingut lloc en el darrer segle, que ha passat d’una població de 2.000 milions d’habitants l’any 1950 a gairebé 7.000 milions l’any 2012, en combinació amb el desenvolupament del sector industrial i l’increment exponencial de la producció i dels serveis que s’ofereixen, han deixat al descobert les mancances del nostre sistema en matèria de gestió de residus i, al seu torn, tot un ventall de possibilitats que tenim al nostre abast per fer del nostre entorn un món més sostenible i respectuós amb el medi ambient.

Derivat de l’anterior, actualment els anomenats “residus” constitueixen un problema ambiental, social i econòmic, atès que els mecanismes d’intervenció socials vinculats a una producció i consum desfermats cada cop generen una quantitat més gran de residus. Segons estimacions de les diverses agències amb competències, cada ciutadà de la Unió Europea produeix una mitjana superior als cinc-cents quilos de residus domèstics l’any, fet impensable en societats que no tenen aquesta voracitat consumista i fonamentada en un creixement il·limitat, molts cops sense sentit. Aquest fet comporta, per una part, que els recursos naturals de què disposem es consumeixin més de pressa sense que una bona parts d’ells es puguin recuperar (quantes Terres necessitem per seguir amb aquest ritme d’explotació?); per altra part, l’augment constant de la producció de residus pot generar problemes en la salut de les persones i en el mateix medi, amb sistemes de gestió que han incidit més en el tractament posterior que no pas en la pròpia prevenció (recordem aquest darrer com a principi consagrat en el Tractat de la UE, article 191).

paper-reciclat

Des de l’aprovació de la Directiva 75/442/CEE, de 15 de juliol, de residus, que tenia com a objectius principals harmonitzar les legislacions dels estats membres de les comunitats europees i fomentar determinades pràctiques en matèria de residus, com la prevenció i la reducció dels residus, el desenvolupament de tecnologies netes o aconseguir un major estalvi en recursos naturals, etc., les institucions europees han pres consciència de la necessitat i la importància d’aconseguir una gestió de residus cada cop més eficaç, motiu que va fer que s’aprovés la Directiva 2006/12/CE, de 12 d’abril, de Residus.

En aquell moment l’Estratègia de la Unió Europea per al desenvolupament sostenible, del Consell de la Unió Europea de 9 de juny de 2006, va centrar el seu objectiu a “Millorar l’eficàcia dels recursos per reduir l’ús generalitzat dels recursos naturals no renovables i el corresponent impacte mediambiental de l’ús de matèries primeres, utilitzant recursos naturals renovables en un percentatge que no superi la capacitat de regeneració”.

S’ha d’evolucionar cap a una funcionalitat i valor d’allò que ja no serveix per al seu ús inicial, però se li pot donar una nova “vida” i valor com a subproducte de mercat

Tanmateix, des de la Unió Europea tot apuntava que s’havia de fer un pas més enllà en la legislació de residus; no n’hi havia prou de ser eficients en la gestió a través de la seva recollida, transport i eliminació en dipòsits/abocadors o mitjançant la crema de residus; s’havia de donar una nova configuració al sistema establert fins al moment, ampliant i concretant conceptes. El residu, entès com allò que hauria de ser incinerat o dipositat en abocador, perd sentit. S’ha d’evolucionar –i en aquest sentit ho fan alguns països– cap a una funcionalitat i valor d’allò que ja no serveix per al seu ús inicial, però se li pot donar una nova “vida” i valor com a subproducte de mercat.

Així es va aprovar la Directiva marc 2008/98/CE, de 19 de novembre, sobre residus (“DMR”), vigent actualment i transposada a l’Estat espanyol per mitjà de la Llei bàsica 22/2011, de 28 de juliol, de residus i sòls contaminats. A Catalunya, desenvolupada per mitjà del Decret legislatiu 1/2009, de 21 de juliol, que aprova el Text refós de la Llei reguladora dels Residus.

Doncs bé, la DMR ha introduït una nova visió, ja no es té en compte només el residu en si mateix considerat, sinó tot el cicle de vida dels productes i materials (extracció, producció, distribució, consum i tractament).

Des d’aquest punt de vista, el residu, entès com qualsevol substància o objecte de què el seu posseïdor es desprengui o tingui la intenció o l’obligació de desprendre-se’n, en determinades circumstàncies podrà deixar de ser residu –fi de la condició del residu, article 6 de la DMR– després d’haver estat sotmès a una operació de valorització o reciclatge o passar a tenir la condició de subproducte –article 5 de la DMR.

Aquesta nova configuració del cicle de vida ha de permetre, per una banda, disminuir la generació de residus i utilitzar els residus com un recurs –societat del reciclatge–; al seu torn, minorar l’impacte sobre el medi ambient, especialment l’emissió de gasos d’efecte hivernacle originats per l’eliminació de residus en abocadors i preservar en major mesura els recursos naturals. Per altra banda, reforçar el valor econòmic dels residus en el mercat que deixaran de tenir aquesta condició per ser considerats subproductes, retornant al mercat, amb el consegüent estalvi ambiental en la generació de matèries primeres o secundàries necessàries per a la producció en qualsevol àmbit industrial.

En aquests termes, la DMR defineix el subproducte com una substància o objecte, resultant d’un procés de producció, la finalitat primera del qual no és la producció d’aquesta substància o objecte. Ara bé, és necessari que hi hagi certesa que la substància o objecte pugui ser utilitzada ulteriorment, pugui utilitzar-se directament sense cap transformació ulterior diferent de la pràctica industrial normal –rentat, assecat, refinat, homogeneïtzat, addició, etc.–, es produeixi com a part integrant d’un procés de producció i, per últim, que l’ús ulterior al que es destini sigui legal.

Així mateix, un residu deixarà de tenir la consideració de residu –fi de la condició del residu– quan, a més de sotmetre’s a una operació de valorització o reciclatge, tinguin lloc les circumstàncies següents:

  1. la substància o objecte s’utilitzi per a finalitats específiques;
  2. existeixi un mercat o una demanda per aquesta substància o objecte;
  3. la substància o objecte satisfà els requisits tècnics per a finalitats específiques i compleix la legislació existent i les normes aplicables als productes;
  4. l’ús de la substància o objecte no genera impactes adversos globals per al medi ambient o la salut.

Segurament requisits tots ells que condicionen massa la posada en el mercat d’un “subproducte”.

En aplicació de l’anterior, en el marc de la Unió Europea es va aprovar el Reglament (UE) núm. 333/2011 del Consell, de 31 de març, pel qual s’estableixen criteris per determinar quan determinats tipus de ferralla deixen de ser residus en atenció a la DMR i, més recentment, el Reglament (UE) núm. 1179/2012 de la Comissió, de 10 de desembre, pel qual s’estableixen criteris per determinar quan el vidre recuperat deixa de ser residu conforme la DMR.

A efectes pràctics, els subproductes substitueixen el consum de la matèria primera. Ara bé, a Catalunya perquè el residu es pugui gestionar com a subproducte s’ha d’obtenir una autorització de l’Agència de Residus de Catalunya, vigent per un termini de cinc anys, que queda exempt de determinades obligacions formals.

En els darrers anys, possiblement també amb l’ajuda de la situació econòmica que patim, la gestió dels subproductes s’ha incrementat, i se situa l’any 2011 a Catalunya en el 7,8% dels residus industrials declarats, que representa 306.089 tones de residus. S’espera que en els propers anys s’incrementi aquest percentatge, en part amb motiu del nou marc jurídic que estableix la DMR i les disposicions que s’aprovin i també com una possibilitat de negoci en el mercat.

A Catalunya perquè el residu es pugui gestionar com a subproducte s’ha d’obtenir una autorització de l’Agència de Residus de Catalunya, vigent per un termini de cinc anys
A Catalunya perquè el residu es pugui gestionar com a subproducte s’ha d’obtenir una autorització de l’Agència de Residus de Catalunya, vigent per un termini de cinc anys

De fet, en el conjunt de la Unió Europea ja s’ha registrat un canvi en la gestió de residus, atès que l’any 2010 una gran part dels residus sòlids urbans es continuaven dipositant en abocadors (37% que representa un 10% de tots els residus generats en la Unió Europea) i, actualment, la tendència és el reciclatge o compostatge (38%) o la incineració amb recuperació d’energia (21%).

Aquesta tendència es tradueix en la pràctica que empreses productores, en els seus processos de producció, estan recuperant les substàncies o objectes que abans rebutjarien per obtenir subproductes que altres, o ells mateixos, poden utilitzar de nou en els seus processos de producció o com a productes directament.

Per exemple, de la cervesa s’extreu el llevat que té la consideració de subproducte, els fangs de les depuradores s’estan utilitzant per fabricar maons, en la fabricació dels principis actius farmacèutics s’estan obtenint dissolvents orgànics i aigües amoniacals, de la fabricació de material sanitari de porcellana es generen motlles de guix, etc.

En els darrers anys, la gestió dels subproductes s’ha incrementat, i se situa l’any 2011 a Catalunya en el 7,8% dels residus industrials declarats

Addicionalment, per fomentar el mercat dels subproductes les cambres de comerç de les comunitats autònomes disposen del que anomenen Bosses de Subproductes (de moment d’acció molt limitada i que no ha evitat el desenvolupament d’unes polítiques públiques en els darrers anys segurament costoses i de relatiu èxit en la gestió), consistents en xarxes que permeten posar en contacte empreses generadores de residus amb altres empreses interessades a utilitzar residus com a subproductes. D’aquesta forma es recuperen i reutilitzen matèries i productes que estarien destinats a la seva eliminació, s’abarateixen els costos d’adquisició de les matèries primeres i d’eliminació de subproductes i residus.

Les actuacions cap a les quals s’ha de tendir per tal d’afavorir la creació d’un mercat del residu passarien, entre d’altres, per:

  • Limitar l’acció de les Administracions en aquest àmbit i deixar que el mercat generi el seu propi espai econòmic.
  • Reduir la despesa pública en plantes de tractament, que al seu torn haurà de comportar una menor despesa en la recollida de les diferents fraccions de materials.
  • Limitar definitivament l’abocament dels residus en dipòsits controlats.
  • Fomentar la creació d’un espai econòmic privat de la gestió dels subproductes d’àmbit estatal, comunitari o supracomunitari.
  • Analitzar la viabilitat de polítiques fiscals que coadjuvin en aquest objectiu.
  • Potenciar les campanyes de comunicació social per una efectiva reducció de la producció i consum de residus.
  • Penalitzar (amb els matisos que corresponguin) la generació de residus i substàncies de greu petjada ecològica, i que a més no tinguin sortida en aquest mercat de nova generació.

Tot i el ventall de possibilitats que ens ofereix el nou marc jurídic aplicable en matèria de residus i que ha estat exposat, amb els subproductes i la fi de la condició de residu, encara és aviat per valorar l’impacte que la seva aplicació tindrà en la societat i en el medi ambient, encara que tot apunta que hem passat d’una societat productora de residus en massa a una nova era, la del reciclatge i, per tant, la preservació dels recursos naturals i, més important, la de les generacions futures.